Galeria d'instruments
Instruments artesanals del luthier Paco Bessó
Tot sobre la dolçaina, el tabalet i el flaviol: història, evolució, parts, fabricació i les seues variants al món.
La dolçaina i el tabalet formen un duo inseparable que ha sonat als carrers valencians durant més de 700 anys. La dolçaina — coneguda com a xirimita a les comarques del sud — és un instrument de vent de doble llengüeta de la família de l'oboe. El tabalet és l'instrument de percussió membranòfon que li proporciona el ritme i la base sonora.
El flaviol, menys conegut però igualment tradicional, és una petita flauta de bec que complementa el conjunt musical valencià, especialment a les comarques centrals i en determinades formacions festeres.
Junts, han estat presents en cada moment important de la vida valenciana: festes patronals, processons, Moros i Cristians, Falles, bodes, cercaviles i aplecs. El seu so potent i penetrant els fa ideals per a l'aire lliure, portant la festa a cada racó del poble.
Instruments artesanals del luthier Paco Bessó
Instrument de vent de doble llengüeta, ànima sonora del poble valencià
La dolçaina deriva d'instruments de vent amb llengüeta doble originaris de l'antiga Mesopotàmia (cap al 3000 a.C.), on es coneixien com a abub. Aquests oboes primitius van evolucionar a través de Grècia i Roma, estenent-se per les cultures mediterrànies.
Durant l'Alta Edat Mitjana, l'instrument quasi va desaparéixer a Europa occidental per la competència d'instruments nòrdics com les trompes. Van ser els àrabs, durant el període d'Al-Àndalus, els qui el van recuperar i perpetuar. El seu nom prové de l'àrab al-zurna, i va adoptar el nom de "dolçaina" (eina dolça) en terres valencianes.
La primera referència escrita en castellà apareix al Libro de Alexandre (segle XIII), on es documenta com a albogue. Posteriorment apareix a les Cantigas de Santa Maria d'Alfons X el Savi.
L'instrument apareix en nombroses obres literàries medievals i renaixentistes: al Libro de buen amor de l'Arcipreste de Hita (1330), a la crònica de Ramon Muntaner (1325) i al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (1490). Cervantes la menciona al Don Quixot i Blasco Ibáñez la descriu en les seues novel·les ambientades al País Valencià.
Instruments de vent amb llengüeta rudimentària anomenats abub s'inventen a l'antiga Mesopotàmia. Tenien forma cònica i so penetrant, i s'utilitzaven en cerimònies religioses i celebracións.
L'aulos grec i la tibia romana hereten la tradició mesopotàmica. Instruments de doble tub amb llengüeta doble, presents en teatres, processons religioses i competicions atlètiques. L'aulos era considerat l'instrument de Dionís.
Els àrabs porten l'al-zurna a la Península Ibèrica. Durant el període andalusí, l'instrument es desenvolupa i s'estén pel territori. Es trobava en l'àmbit cortesà, indispensable en les festes de la cort. El nom "dolçaina" deriva possiblement del llatí dulce (dolç) per la suavitat del so respecte a altres instruments similars.
Documentada com a albogue al Libro de Alexandre. Apareix a les Cantigas d'Alfons X. En aquesta època mesurava entre 50-60 cm, molt més gran que l'actual. Pertanyia a l'àmbit cortesà i es tocava en duet amb el tabalet.
Apareix al Libro de buen amor de l'Arcipreste de Hita i al Quixot de Cervantes. A l'inventari de Felip II es registra una "dulzaina grande de madera guarnecida de latón". Ja existien dolçaines simples (9 sons) i amb claus (12 sons). Es diferencia clarament de la chirimía orquestral.
L'instrument passa definitivament de l'àmbit cortesà al popular. Es redueix la mida als ~30 cm actuals. La dolçaina es converteix en protagonista de festes, processons i celebracións de poble a tot el territori valencià. Cada poble tenia el seu dolçainer o xirimiter.
La dolçaina sobreviu gràcies a la transmissió de pares a fills i de mestres a alumnes. Les colles de dolçainers es mantenen actives malgrat els canvis socials. Moros i Cristians, Falles i festes patronals són el seu escenari natural. En els anys 70-80 comença un moviment de recuperació i dignificació.
Es funda la FVDiT, que agrupa i coordina les colles de tot el territori. Marca un punt d'inflexió en la professionalització i reconeixement de l'instrument. Comencen els aplecs i trobades multitudinàries.
Fita històrica: la dolçaina s'incorpora als conservatoris oficials valencians. Passa de l'aprenentatge informal a la formació professional. Es creen graus elementals i professionals. Professors com Xavier Ahuir, Jesús Ruiz i Joan Cabrera lideren la pedagogia.
Luthiers com Paco Bessó creen dolçaines de resina amb qualitat sonora equiparable a les de fusta. El repertori s'expandeix al jazz, fusió i world music. Grups com Obrint Pas i La Gossa Sorda integren la dolçaina al rock i ska. Més de 140 colles actives i 4.500 músics federades.
Anatomia d'un instrument amb segles de tradició artesanal
Longitud total
Diàmetre final
7 frontals + 1 posterior
Instrument transpositor
La part superior de la dolçaina, on s'insereix el tudell a pressió. Connecta la canya amb el cos de l'instrument. La seua forma i dimensions influeixen directament en l'afinació i la facilitat d'emissió del so.
Secció central d'apròximadament 18 cm amb forma cònica progressiva. Conté els 7 forats frontals i 1 posterior. Les parets tenen un gruix ideal de 3,5 mm. Es fabrica en fusta noble o resina moderna.
Part inferior de 9 cm que s'obre en forma de con ampliant el so. Té un orifici a cada costat. La campana és responsable de la projecció sonora potent i penetrant que caracteritza la dolçaina.
Dues peces triangulars de canya (Arundo donax) que vibren l'una contra l'altra. Cada dolçainer fabrica les seues pròpies canyes, ja que la qualitat del so en depén directament.
Peça metàl·lica cònica (normalment de llautó) d'uns 3,8 cm que connecta la canya amb el cubilet. La seua mida i angle influeixen en l'afinació.
Granadillo (la preferida), palosanto, garrofer bord, olivera, boix i eben. Des de 2007 també es fan en resina/ABS amb qualitat sonora equiparable.
La dolçaina tradicional, sense claus, amb 7 forats frontals i 1 posterior. Produeix 9 sons bàsics dins d'una escala diatònica. És la més utilitzada a les festes populars i cercaviles. El seu so és pur, directe i característic de la tradició valenciana.
Versió evolucionada amb un sistema de claus metàl·liques (adaptat del sistema Boehm de la flauta) que permet tocar notes cromàtiques i ampliar el registre a 12 o més sons. Ideal per a repertori de concert, música clàssica adaptada i composicions contemporànies. Permet modular a qualsevol tonalitat.
Variant més llarga que la dolçaina estàndard (en Sol), afinada un to per davall. Produeix un so més greu i càlid. Fabricada per luthiers especialitzats com Paco Bessó, permet ampliar el registre greu de les formacions i interpretar repertori que requereix tonalitats més baixes.
Creada a partir de 2007 per luthiers com Paco Bessó. Fabricada en resina plàstica o ABS, ofereix una qualitat sonora equiparable a les de fusta però amb un cost menor, major resistència als canvis climàtics i una afinació compensada acceptable. Ideal per a estudiants i per a tocar sota la pluja.
Model experimental de major longitud, afinada una octava per davall de la dolçaina estàndard. Encara poc estesa, s'utilitza en algunes formacions de concert per cobrir el registre greu. Requereix una embocadura i canya específiques.
El nom canvia segons la comarca: al nord "dolçaina", al sud "xirimita"
A les comarques del sud de la Comunitat Valenciana, l'instrument es coneix tradicionalment com a xirimita (del castellà "chirimía", que al seu torn ve del llatí calamella i del grec kalamos, canya). El músic que la toca s'anomena xirimiter.
Aquesta denominació és molt antiga i està documentada des del segle XV. La paraula "xirimita" connecta directament amb la família de les chirimías europees, l'instrument medieval que va donar origen a l'oboe modern.
La línia divisòria entre ambdós noms no és nítida, però en general:
Xirimita: Marina Alta, Marina Baixa, L'Alacantí, El Comtat, L'Alcoià, Baix Vinalopó, Vinalopó Mitjà, Alt Vinalopó, La Safor (parcialment), La Vall d'Albaida (parcialment).
Dolçaina: L'Horta, El Camp de Morvedre, El Camp de Túria, La Ribera, La Plana, L'Alt Maestrat, Els Ports, La Costera.
Ambdós noms designen exactament el mateix instrument. La diferència és purament lingüística i geogràfica, no organològica.
Dénia, Xàbia, Ondara, Pedreguer, Pego... Zona amb gran tradició xirimitera. Moltes colles actives.
La Vila Joiosa, Benidorm, Altea, Callosa d'en Sarrià, Polop... Zona natal dels Xirimiters de la Marina.
Alacant, Sant Vicent, Mutxamel, Sant Joan... Gran presència a les Fogueres de Sant Joan.
Alcoi, Cocentaina, Muro... Zona de les grans festes de Moros i Cristians. Tradició xirimitera centenària.
València, Paterna, Llíria, Burjassot... Zona on predomina el terme "dolçaina" i "dolçainer".
Castelló, Vila-real, Borriana... Al nord del País Valencià, sempre "dolçaina". Tradició molt arrelada.
El procés de crear una dolçaina a mà, un art que requereix anys d'experiència
El luthier selecciona fusta noble assaonada (granadillo, palosanto, olivera, eben). La fusta ha d'estar seca durant almenys 2-3 anys per evitar esquerdes. Cada tipus de fusta aporta un timbre diferent.
Al torn, es dona forma cònica al cos, cubilet i campana. El forat interior (ànima) ha de ser perfectament cònic amb una precisió de dècimes de mil·límetre. Qualsevol irregularitat afecta l'afinació.
Es perforen els 7 forats frontals i 1 posterior amb precisió extrema. La posició, diàmetre i angle de cada forat determina l'afinació de cada nota. Es verifica amb afinador electrònic i d'oïda.
Es fabrica el tudell de llautó al torn, adaptant-lo al cubilet. L'instrument es poleix, s'envernissa o s'oli per protegir la fusta. S'afegeixen anells decoratius d'os, banya o metall.
Es selecciona canya d'Arundo donax collida a tardor. Es talla, es raspa i es lliga sobre el tudell. Cada dolçainer sol fabricar les seues pròpies canyes per adaptar-les al seu gust i embocadura.
El luthier prova l'instrument nota a nota, verificant afinació, resposta i timbre. S'ajusten forats si cal, es revisa l'estanqueïtat i es valida que totes les notes responen correctament en totes les dinàmiques.
Instrument de percussió membranòfon, company inseparable de la dolçaina
El tabalet pren el seu nom de l'àrab hispànic aṭṭabál, derivat de l'àrab clàssic ṭabl. La paraula originàriament es referia a timbals i tambors xicotets. La seua presència a la Península Ibèrica està lligada a l'expansió àrab i al període d'Al-Àndalus.
Ja al segle XIII trobem documents històrics i literaris que citen el tabalet junt a la dolçaina. Ramón de Muntaner el menciona a la seua crònica (número 297), i també apareix al Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Més recentment, Blasco Ibáñez el descriu en les seues obres ambientades al territori valencià.
Des del segle XV, quan s'associaven timbals i tambors a la cavalleria o infanteria, el tabalet ja era el company inseparable de la dolçaina, funció que manté fins avui.
El tabalet ha evolucionat des dels primitius tambors de pell de cabra amb cos de ceràmica fins als instruments moderns amb membranes sintètiques. Al segle XIX, els artesans valencians van estandarditzar les dimensions (~30 cm diàmetre) i el sistema de tensió per cordes.
La gran revolució va arribar el 1956 amb la introducció dels parxes sintètics (mylar/polièster), que van eliminar els problemes d'afinació causats per la humitat. Avui conviuen els tabalets artesanals de corda amb models moderns de vareta metàl·lica.
Un instrument artesanal que ha evolucionat mantenint la seua essència
Mida estàndard
Cos cilíndric
Batidora + bordonera
Tensió lateral
Cilindre buit de fusta — habitualment d'auró, faig, okume o caoba — que pot ser d'una sola capa o laminat. Les de capa única ofereixen millor equilibri sonor. Les dimensions estàndard són 30,5 cm de diàmetre i 20 cm d'alçada.
La membrana on es colpeja amb les baquetes. Més gruixut (mínim 180 micres), absorveix el colp transformant-lo en so. Antigament de cuir, ara es fan servir sintètics (mylar, polièster) que resisteixen millor els canvis climàtics.
Membrana inferior més fina (fins a 125 micres), sempre transparent i d'una capa. Proporciona ressonància i, junt als bordons, crea el so metàl·lic característic del tabalet. Des de 1956 s'utilitzen materials sintètics.
Fils de seda o niló entorxats en metall col·locats externament sobre el parxe inferior. En vibrar, creen el so metàl·lic i vibrant característic. Sense ells, el timbre seria sec i apagat. Es tensen mitjançant un cargol ajustable.
Corda de cànem trenat (màx. 4 mm, ~7 metres) amb 10 peces trapezoïdals de cuir (tensors) que es desplacen per les cordes per tensar o afluixar les membranes i afinar el tabalet.
Dues baquetes de fusta amb les quals es percudeix el parxe batidor. La tècnica inclou cops simples, redobles, apagats i accents. El tabaler les subjecta amb una combinació de polze i dits per controlar la intensitat i el ritme.
El model clàssic amb cos de fusta, membranes de cuir o sintètiques, i tensió per cordes laterals amb tensors de cuir. És el més utilitzat a les colles valencianes. El so és càlid i tradicional. El procés d'afinació és més lent però dona un acabat estètic inconfusible.
Versió moderna on el sistema de tensió de cordes se substitueix per varets metàl·liques o de fusta amb cargols. Permet un afinament més precís i ràpid. Usat en conservatoris i formacions de concert. Més pràctic per a canvis ràpids d'afinació.
Versió reduïda (25,4×20 cm o 15,2×15 cm) per a l'ensenyament de xiquets. Manté les mateixes proporcions i materials que l'adult però adaptat a les mans xicotetes dels aprenents. Essencial per a les escoles de tabalet.
Versió de major diàmetre (40-50 cm) utilitzada en processons solemnes, Setmana Santa i grans aplecs. Produeix un so molt greu i profund que es pot sentir a gran distància. Menys comú a les colles de festa però present en agrupacions de concert.
Model lleuger amb arnés o corretja per tocar caminant durant cercaviles i entrades. Optimitzat per ser còmode durant hores de desfilada. Les colles de Moros i Cristians l'utilitzen extensament.
La petita flauta de bec que complementa el conjunt musical tradicional valencià
El flaviol (del llatí flabeolum, diminutiu de flabrum, "buf") és una petita flauta de bec d'origen medieval molt present a la tradició musical valenciana i catalana. Pertany a la família dels aeròfons de bisell, i es caracteritza per la seua mida reduïda (entre 15 i 25 cm) i el so agut i brillant.
A diferència de la dolçaina (que usa llengüeta doble), el flaviol produeix el so mitjançant un bisell o canal de vent a l'embocadura, com una flauta dolça. Això el fa més fàcil de tocar amb una sola mà, permetent al músic (flabioler o flavioler) tocar simultàniament un tambor amb l'altra mà — la combinació clàssica de flabiol i tamborí.
El flaviol té orígens medievals i està documentat des del segle XIII a la Corona d'Aragó. Apareix en miniatures de les Cantigas de Santa Maria i en retaules gòtics valencians i catalans. Durant segles va ser l'instrument dels pastors i de les celebracións populars rurals.
A Catalunya és un dels instruments principals de la cobla (la formació musical tradicional que acompanya la sardana), on el flabioler toca simultàniament el flabiol i el tamborí. A València, el flaviol va tenir un paper complementari a la dolçaina i el tabalet, present especialment en danses i balls tradicionals.
Al llarg del segle XX, el flaviol va perdre protagonisme davant la dolçaina, però en les últimes dècades hi ha hagut un moviment de recuperació que l'ha tornat a incorporar en algunes formacions i escoles de música tradicional.
El flaviol valencià sol mesurar entre 18 i 25 cm, amb 4-5 forats frontals i 1-2 posteriors. Està fabricat en fusta noble (boix, cirerer, olivera) o resina. L'afinació varia segons el constructor, però sol estar en Do o Re. El registre és agut i penetrant, entre 2 i 2,5 octaves.
La tècnica del flaviol es basa en tocar amb una sola mà (l'esquerra habitualment), deixant l'altra lliure per al tamborí. Aquesta particularitat el diferencia de la flauta dolça convencional i requereix una digitació específica amb només 3-4 dits.
Canal de vent o bisell que dirigeix l'aire contra una aresta afilada, produint la vibració. Similar a una flauta dolça. No requereix embocadura especial com la dolçaina.
Tub cilíndric o lleugerament cònic de fusta, amb 4-5 forats frontals i 1-2 posteriors. La mida xicoteta permet tocar-lo amb una sola mà.
Petit tambor que el flavioler toca amb l'altra mà simultàniament. Penja del braç o del cos amb una corretja. Junts formen el duo "flabiol i tamborí".
Sistema de forats dissenyat per ser cobert amb els dits d'una sola mà (3-4 dits actius). Tècnica única que requereix pràctica per coordinar amb el tamborí.
Longitud total
Frontals
Variable
Registre
Flaviol / Flaüta. Present en danses i balls tradicionals. Complementa dolçaina i tabalet en algunes formacions. En recuperació activa gràcies a escoles de música tradicional.
Flabiol. Instrument principal de la cobla (sardana). El flabioler toca flabiol + tamborí simultàniament. Ensenyament reglat a l'ESMUC i conservatoris.
Flabiol / Xeremies. Acompanya les xeremies (dolçaina balear). Present a les festes patronals mallorquines i menorquines. So festiu i pastoral.
Galoubet. Variant occitana del flaviol. Tocat amb una mà mentre l'altra percudeix el tambourin de Béarn. Tradició medieval encara viva al Bearn i Provença.
Txistu / Txirula. Flauta de tres forats tocada amb una mà. El txistulari toca txistu i tamboril alhora. Instrument oficial de les festes basques.
Pipe and tabor. Combinació medieval de flauta de 3 forats i tamborí. Antecessor comú amb el flaviol. Present en Morris dancing i tradicions medievals.
El mateix instrument, amb noms i formes diferents a cada cultura
L'avantpassat directe de la dolçaina. So molt potent i penetrant. Acompanyada del davul (tambor gran). Present a bodes i celebracións des de fa mil·lennis.
Portada pels espanyols a Amèrica. Encara viva a Guatemala, Mèxic i Colòmbia en cerimònies indígenes i festes patronals.
L'oboe medieval europeu. Antecessor directe de l'oboe modern. Usat en corts reials i festes populars. Desapareix al segle XVII.
El parent més proper de la dolçaina. So similar però amb diferències de construcció i afinació. Acompanya els castellers i les festes majors.
Versió castellana de la dolçaina. Més llarga, sovint amb claus metàl·liques. Sona a les festes de San Fermín i el Pilar.
Variant italiana de l'oboe popular. Tocat per pastors a Nadal. Relacionat amb la tradició de la zampogna napolitana.
Oboe de doble llengüeta tocat pels Hausa a Nigèria, Niger i Ghana. So fosc i profund, usat en cerimònies reials.
Oboe xinés amb campana de metall. So molt brillant i potent. Protagonista en bodes, funerals i celebracións del Cap d'Any xinés.
Oboe indi de doble llengüeta. Instrument sagrat tocat en temples i cerimònies de casament. Ustad Bismillah Khan el va fer famós mundialment.
Petit oboe de bambú usat en la música gagaku (cort imperial). Un dels instruments més antics del Japó, amb més de 1.200 anys d'història.
Oboe àrab present a tot el nord d'Àfrica. Acompanyat de percussió (darbuka), sona a festes, bodes i celebracións sufís.
Variant balear de la dolçaina. Acompanyada del flabiol i el tamborí. Present a les festes populars mallorquines i menorquines.
Oboe bretó de so potent. Tocat en duet amb la cornamusa (biniou). Element central de la música celta bretona i dels bagadoù.
Oboe de doble llengüeta molt ampla, fabricat en fusta d'albercoc. So melancòlic i profund. Patrimoni Immaterial de la Humanitat (UNESCO, 2005).
Oboe tailandés amb campana metàl·lica. Instrument principal del pi phat, l'orquestra clàssica tailandesa. So agut i ornamental.
El mateix instrument, diferents noms segons la terra
Dolçaina. L'Horta, Camp de Morvedre, Camp de Túria, La Ribera, La Plana, L'Alt Maestrat, Els Ports, La Costera. El músic és dolçainer.
Xirimita. Marina Alta, Marina Baixa, L'Alacantí, L'Alcoià, El Comtat, Baix Vinalopó. El músic és xirimiter. Del castellà "chirimía".
Gralla (seca o dolça). Construcció similar però amb diferències d'afinació. Instrument dels castellers i festes majors catalanes.
Gaita (aragonesa o navarra). Versió més llarga, sovint amb claus. Protagonista a San Fermín i les festes del Pilar de Saragossa.
Dulzaina. Versió castellana amb claus metàl·liques i anells decoratius. Acompanyada del redoblante o caja. Molt present a Valladolid i Segovia.
Xeremies. Variant insular present a Mallorca i Menorca. Acompanyada del flabiol i tamborí. Protagonista a les festes de Sant Joan.
Dultzaina. Variant basca poc estesa en comparació amb el txistu. Present en algunes festes patronals de Navarra i Àlaba.
Palheta / Charamba. Construcció més rústica que la versió espanyola. Present a les regions frontereres del nord (Trás-os-Montes).