El Tabalet

1. El tabalet (tabal): definició i parts

Definició organològica

El tabalet —també anomenat tabal— és, dit sense embuts, un instrument de percussió de la família dels membranòfons: concretament un membranòfon bimembranòfon (de dues membranes o parxes). És el company rítmic inseparable de la dolçaina dins la música popular valenciana, i ací hi ha una cosa bonica: amb només dos músics —un dolçainer i un tabaleter— n'hi ha prou per a alçar qualsevol festa de carrer. No calen més.

El nom tabalet és el diminutiu de tabal; tots dos termes conviuen al País Valencià, amb predomini d'un o altre segons la comarca, sense que ningú s'haja posat mai d'acord del tot. La forma diminutiva (tabalet, tamboril, tamborí) ja apareix documentada al segle XVIII. ^{⚠︎ pendent}

Estructura i parts

• Cos o caixa de ressonància: cilindre buit de fusta. Diverses fonts coincideixen en un ordre de uns 20 cm d'alçada per uns 30–31 cm de diàmetre (el Diccionari de Benidorm en dóna fins a 25 cm d'alçada). Les mides no estan estandarditzades de manera estricta i varien segons el constructor. [F12]
• Parxes o pells (les dues membranes):
• Parxe superior o batedor: la membrana que es percudeix amb les baquetes; tradicionalment més gruixuda.
• Parxe inferior o "bordoner": la membrana sobre la qual descansen els bordons.
• Antigament les pells eren de pell animal; modernament solen ser de material plàstic (membrana sintètica), més estable davant la humitat i els canvis de temperatura.
• Bordó / bordons (timbró): cordes (de budell, fil de seda, niló o, segons altres descripcions, metàl·liques) tensades en diagonal sobre el parxe inferior. Quan es percudeix el parxe superior, els bordons vibren per simpatia i donen al tabal el seu so característic (cruixent, vibrant). Modernament els bordons solen ser de seda o niló entorxats en metall, col·locats externament fregant el parxe inferior; tradicionalment es feien de budell. Travessen el cèrcol inferior, creuen diagonalment sobre el parxe "bordoner" i queden subjectes al cos mitjançant un sistema de tensat. [F12]
• Cèrcols: dos aros (superior i inferior) que subjecten i pressionen les pells contra el cos.
• Cordatge i tensors: un sistema de cordes i tensors de cuir (les típiques "orelles" o tiradors triangulars de cuir) que, en desplaçar-se al llarg de les cordes, augmenten o disminueixen la tensió de les pells i, per tant, l'afinació de l'instrument.
• Corretja / bandolera: corretja (sovint de cuir) que permet penjar el tabal i tocar-lo dret i en moviment durant cercaviles i processons, fet que apunta a un possible origen o ús militar de l'instrument. ^{⚠︎ pendent}

Materials

• Cos: fusta (s'esmenten faig o auró en descripcions divulgatives; en algunes regions s'han fet cossos de llautó/metall, encara que al País Valencià la fusta s'ha mantingut com a estàndard). ^{⚠︎ pendent}
• Pells: pell animal (tradicional) o membrana plàstica (actual).
• Tensors: cuir.
• Bordons: budell, seda, niló o metall segons l'època i el constructor.

Fonts

2. Com es toca el tabalet

Les baquetes i la posició

El tabalet es percudeix amb dues baquetes de fusta de punta arredonida, d'uns 25 cm aproximadament. El músic, el tabaleter, sol portar el tabal penjat amb la corretja a l'altura de la cintura o lleugerament desplaçat, de manera que pot tocar dret i en marxa durant les cercaviles. El parxe que es colpeja és el superior (batedor); la vibració es transmet als bordons del parxe inferior, que generen el timbre característic.

Funció musical i tocs

El paper del tabalet és senzill d'explicar i difícil de fer bé: proporciona la base rítmica que sosté la melodia de la dolçaina. El tabaleter marca el compàs i, segons per on va la peça, hi afig redoblaments, repics, variacions i improvisacions, com qui puntua una frase parlada. Hi ha tocs específics segons el moment festiu (cercavila, processó, dansa, ball...), però el repertori rítmic s'ha transmès sempre per via oral, de colla en colla, sense manual que valga. ^{⚠︎ pendent}

Nota de rigor: més enllà de la funció general (marcar el ritme i acompanyar la dolçaina), els noms i estructures concretes dels "tocs" bàsics no apareixen ben documentats a les fonts consultades; convé contrastar-los amb manuals didàctics de la pròpia Federació o amb mètodes de tabal abans d'afirmar-los com a canònics. ^{⚠︎ pendent}

Fonts

3. Construcció del tabalet

La construcció tradicional combina fusta i pell amb components de corda i metall:

1. Cos: es treballa un cilindre de fusta buit que fa de caixa de ressonància. 2. Pells: es preparen i es tallen les dues membranes (tradicionalment pell animal adobada; avui sovint membrana sintètica), una de més gruixuda per al batedor. 3. Cèrcols: dos aros que premen les pells contra les vores del cos. 4. Tensat: un sistema de cordes que recorre tot el contorn unint els dos cèrcols, amb tensors de cuir triangulars que, en lliscar, regulen la tensió i per tant l'afinació. 5. Bordons: es col·loquen les cordes del bordó en diagonal sobre el parxe inferior, amb el seu propi sistema de tensat.

El detall fi del procés de construcció (espècies de fusta, gruixos, tipus de pell, adob) no està exhaustivament documentat a les fonts divulgatives consultades; per a una fitxa de luthier caldria consultar constructors actuals o estudis organològics especialitzats. ^{⚠︎ pendent}

Fonts

4. Història del binomi dolçaina + tabal

El nom tabal ve de lluny, de l'àrab clàssic ṭabl (tambor); el castellà atabal ja apareix documentat al segle XIV (Conde Lucanor, c. 1325–1335). Però el binomi tal com el coneixem hui —dolçaina + tabalet, indestriables, un sense l'altre no fa festa— es consolida sobretot als segles XVIII–XIX, quan les colles de dolçainers passen de ser un afegit a ser imprescindibles en processons i cercaviles.

El segle XX no fou benigne amb la tradició: la pràctica entra en declivi davant l'empenta de les bandes de música. La recuperació arriba als anys 1960–80, de la mà d'escoles com la d'Algemesí (1973) i de figures clau com Joan Blasco i Ribera (primer mètode de dolçaina, 1981). El 1997 naix la FVDiT, que des d'aleshores coordina el moviment associatiu actual.

Per a la cronologia completa — orígens andalusins, joglars medievals, Honorat Gil, conservatoris — vegeu l'article Història General.

Fonts (secció 4)