La Dolçaina

La dolçaina (xirimita) valenciana

Material enciclopèdic per a wiki pública. Cada afirmació factual es recolza en una font real citada al bloc final i a peu de secció. Les dades de tradició oral, divulgatives o no confirmades amb una segona font independent es marquen explícitament com a «tradició / no verificat». Aplicació estricta de la norma de no inventar fonts ni dades.

1. Què és la dolçaina

Comencem pel principi, que és sempre el més honest: la dolçaina és un instrument musical de vent de llengüeta doble i tub cònic, i punt. Dit així, sec, no sembla gran cosa. Però en la classificació organològica de Hornbostel-Sachs li toca el grup 422.112 / 422.113 (aeròfons de llengüeta doble, família de l'oboè), la mateixa nissaga que l'oboè de conservatori, la xirimia culta, la gralla catalana, la dulzaina castellana, la tarota o la bombarda bretona. Parents llunyans, sí, però parents.

A les comarques meridionals del País Valencià se la coneix tradicionalment com a xirimita (i el qui la toca, xirimiter); al centre i nord s'imposa el terme dolçaina i dolçainer. Un mateix instrument, dos noms, i pel mig un grapat de variants fonètiques que la llengua ha anat deixant pel camí: donçaina/donsaina, xaramita, xaramia, xeremita, gaita. Cada comarca la batejà a la seua manera, i encara hui es nota.

El seu so és viu i penetrant, agut, nasal, d'una presència que no admet discussió: es fa sentir a gran distància a l'aire lliure, travessa el brogit d'un carrer ple de gent sense esforçar-se. Ningú toca la dolçaina per passar desapercebut, i aquesta mateixa potència acústica explica per què, des de fa segles, és l'instrument natural del carrer i de la festa.

Etimologia (resolt)

El mot no procedeix d'una composició «dolç + aina»; aquesta és una etimologia popular moderna, desmentida per la lexicografia. La forma catalana ve del **francés antic / occità douçaine (instrument de la família de l'oboè documentat a la baixa Edat Mitjana europea), i està documentada al País Valencià almenys des del segle XIV. Joan Coromines**, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC, 10 vols., 1980-1991; reed. 1995), explica que la variant meridional donsaina prové d'una assimilació consonàntica per dilació de la lateral en nasal, reforçada per la **influència del mot *dansa*** («...pot no haver estat aliena una acció assimilatòria per dilació, però que és sobretot deguda a la influència de dansa», Coromines, 1995). Per tant, voler explicar el nom comparant el so «dolç» de l'instrument actual és, en paraules de la divulgació especialitzada, un anacronisme: al segle XIV els criteris estètics i el so de l'instrument no eren els actuals. La derivació popular «dolç-aina» queda, doncs, com a falsa etimologia (resolt: NO verificada com a origen real; SÍ verificat l'origen en douçaine).

L'afinació i les notes es controlen amb combinacions de posicions dels dits sobre els forats (7 davant + 1 posterior del polze, sense claus mecàniques) combinades amb canvis de pressió d'aire i d'embocadura.

Fonts secció 1:

• Viquipèdia — Dolçaina: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dol%C3%A7aina
• Gran Diccionari de la Llengua Catalana (Enciclopèdia) — dolçaina: https://www.diccionari.cat/GDLC/dolcaina
• Memòries d'un tabaleter — «Sobre el mot dolçaina (2)» (cita Coromines DECLC 1995): https://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2016/10/sobre-el-mot-dolcaina-2.html
• Memòries d'un tabaleter — «Sobre el mot dolçaina (i 3)»: http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2016/10/sobre-el-mot-dolcaina-i-3.html
• TERMCAT — fitxa dolçaina: https://www.termcat.cat/ca/cercaterm/fitxa/MzQyMTYwMQ==
• CDiTCs — La Dolçaina: https://colladolcainerscs.com/la-dolcaina/

2. Parts de l'instrument i organologia

La dolçaina valenciana es compon de cinc conjunts principals:

• Pipa / canya / canyeta — la doble llengüeta, feta de canya (Arundo donax): dues pales planes que vibren en bufar-hi i constitueixen la font del so. És peça consumible i cal «educar-la» (obrir-la, rebaixar-la) abans de tocar.
• Tudell (o tudel) — tub cònic metàl·lic d'uns 3,8 cm que fa de portacanya: s'insereix dins del cos per l'extrem ample i acobla la pipa pel diàmetre menor. La seua posició és un dels mecanismes d'afinació fina.
• Gobelet / cubelet (capçó o casquet) — peça situada damunt el tudell.
• Cos — el tub cònic principal de fusta amb els forats de digitació.
• Pavelló / campana — eixamplament final de sortida del so. Als laterals hi ha forats sense tapar, anomenats popularment «orelles», que afinen sobretot les notes greus.

Acústica del con

La dolçaina és un aeròfon de tub cònic amb doble canya. A diferència dels tubs cilíndrics tancats (que sobrebufen a la dotzena i fan només harmònics imparells), el con complet es comporta acústicament com un tub obert: sobrebufa a l'octava i produeix la sèrie harmònica completa. Això permet que, amb la mateixa digitació base i augmentant la pressió/embocadura, s'obtinga el segon registre (octava aguda), tret comú a tota la família de l'oboè. El so resultant és ric en harmònics aguts —d'ací el timbre penetrant.

Dimensions de referència

Segons mesures de construcció difoses per Colla la Canya (model concret, no valors universals):

• Longitud total: ≈ 30,5 cm
• Diàmetre interior: de ≈ 1 cm a l'embocadura fins a ≈ 5,4 cm a la campana
• Gruix de paret ideal: ≈ 3,5 mm

Aquests valors varien segons constructor i tonalitat; cal prendre'ls com a orientatius (model Colla la Canya), no com a estàndard universal.

Forats: 7 forats frontals + 1 posterior (polze), tapats directament amb els dits, sense claus. Algunes dolçaines incorporen forats laterals («orelles») a la campana i petites perforacions d'afinació.

Fonts secció 2:

• Colla la Canya — La dolçaina: https://collalacanya.com/la-dolcaina/
• Paco Bessó Instruments — Xirimita-Dolçaina: https://pacobesso.net/informacio/instruments/xirimita-dolcaina/
• Viquipèdia — Dolçaina: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dol%C3%A7aina
• Viquipèdia — Llista de digitacions de dolçaines: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_digitacions_de_dol%C3%A7aines

Galeria d'instruments (Paco Bessó)

Instruments artesanals del luthier Paco Bessó — dolçaines, tabalet, gralla i accessoris de referència per a la xirimita valenciana.

Font: Paco Bessó Instruments — Xirimita-Dolçaina

3. Afinació, transposició i digitació

Instrument transpositor

La dolçaina és un instrument transpositor. La més estesa és la dolçaina en Sol: en interpretar un Do escrit, sona realment un Sol, és a dir, una quinta justa per damunt del que està anotat. La normalització en Sol com a estàndard per a tocar en conjunt i amb partitura és obra, en bona part, de Joan Blasco durant la recuperació del darrer terç del segle XX (vegeu §5).

Tipus segons tonalitat

• En Sol — la més habitual i estàndard actual.
• En Fa — emprada també; alguns constructors n'ofereixen («tot tapat La» i «tot tapat Sol» són dues digitacions base comercialitzades, p. ex. per Paco Bessó).
• Dolçaina contralt — model greu modern, una quarta/quinta per davall, usat en formacions a diverses veus.
• Tarota — instrument greu de la mateixa família d'ús sobretot català (xirimia popularitzada al s. XIX, sovint amb sac de gemecs). Atenció: l'equació simple «tarota = dolçaina en Do/Re» que circula en webs divulgatives no és exacta: la tarota és un instrument propi i diferenciat dins de la família, no només una dolçaina valenciana en una altra tonalitat (resolt: l'equivalència estricta queda no verificada / imprecisa; la tarota és un instrument germà, no un sinònim tonal de la dolçaina).

Mecanismes d'afinació fina

• Tapar/destapar les «orelles» del pavelló afecta sobretot les notes greus.
• Variar la posició del tudell afecta principalment les notes agudes; treure'l lleugerament abaixa l'afinació de l'agut. S'usen volanderes de goma (1-2 mm) per fixar l'ajust.

Taula de digitació (dolçaina en Sol, àmbit habitual)

Esquema representatiu de l'escala diatònica/cromàtica ascendent segons les descripcions de digitació publicades (forats comptats des de l'extrem de la campana cap a l'embocadura; «posterior» = forat del polze). És una referència orientativa; cada constructor i mètode pot tindre matisos:

L'octava aguda (segon registre) es produeix repetint posicions base i augmentant la pressió d'aire i tensant l'embocadura (sobrebufament a l'octava propi del con). Aquesta taula prové de descripcions de digitació en valencià difoses per webs de colles i constructors i recollides a la Viquipèdia; per a una taula gràfica completa i normativa convé consultar les làmines de digitació de Paco Bessó i els mètodes de conservatori (Richart, Ahuir).

Fonts secció 3:

• Viquipèdia — Dolçaina: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dol%C3%A7aina
• Viquipèdia — Llista de digitacions de dolçaines: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_digitacions_de_dol%C3%A7aines
• Viquipèdia — Tarota: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tarota
• Paco Bessó — Digitacions: https://pacobesso.net/informacio/digitacions/
• Paco Bessó — Reflexions sobre l'afinació amb la dolçaina, gralla, dulzaina, gaita…: https://pacobesso.net/reflexions-sobre-lafinacio-amb-la-dolcaina/
• Paco Bessó — Canya/inxa Tarota i Dolçaina contralt: https://pacobesso.net/producto/canyainxa-tarota/
• Colla la Canya — La dolçaina: https://collalacanya.com/la-dolcaina/

4. Història i orígens

Arrels organològiques

La dolçaina forma part de la gran família mediterrània i andalusina dels instruments de doble canya. La seua ascendència remota es vincula als aeròfons de llengüeta doble de l'antiguitat mediterrània i del Pròxim Orient. La datació «Mesopotàmia, cap al 3000 aC» que apareix en algunes webs de colles s'ha de prendre amb cautela: es refereix a la família dels instruments de doble canya en general, no a la dolçaina valenciana com a tal (tradició divulgativa / no verificat per a l'instrument concret).

Documentació històrica peninsular

La referència iconogràfica clàssica que se sol citar són les Cantigas de Santa María d'Alfons X el Savi, manuscrit copiat a la cort castellana en la segona meitat del segle XIII (les versions amb música i miniatures, c. 1270-1282), on apareixen instruments de vent de bufada directa de llengüeta doble. Ara bé, la identificació directa de la dolçaina valenciana moderna amb els instruments miniats de les Cantigas és una simplificació divulgativa: les miniatures mostren instruments de doble canya de l'època, antecessors de tota la família (xirimia/dolçaina/dulzaina), no la dolçaina valenciana actual ja fixada (resolt: la presència d'instruments de doble canya al s. XIII està documentada; l'equació «Cantigas = dolçaina valenciana d'avui» queda no verificada / imprecisa). Al País Valencià el mot dolçaina està documentat des del segle XIV.

De la cort al poble

El relat difós per colles segons el qual l'instrument hauria passat d'un ambient cortesà medieval a instrument popular de festa és coherent amb l'evolució general de la família, però com a narrativa concreta prové de webs divulgatives i convé contrastar-lo amb etnomusicologia acadèmica (Salvador Seguí, Fermín Pardo, Eduardo López-Chavarri, Xavier Richart, Frechina) abans de presentar-lo com a dada tancada (tradició divulgativa).

Family comparada (xirimita vs. dolçaina i parents)

La mateixa família organològica inclou variants regionals: la dolçaina valenciana (popular, sense claus) —dita xirimita al sud valencià—; la dulzaina castellana (sovint amb sistema de claus, p. ex. la de Castella i la riojana); la gaita i la dolçaina aragonesa; la gralla i la tarota catalanes; el bolingozo/dultzaina basc; i, com a antecessores cultes, la xirimia i la bombarda bretona. La versió valenciana popular sense claus es considera més pròxima a la forma ancestral que les variants amb mecanisme. Diferència clau d'ús: la gralla catalana sol ser no transpositora (Do escrit = Do real), mentre la dolçaina valenciana en Sol sí transposa (quinta amunt).

Recuperació contemporània (segle XX)

Després d'una davallada, la dolçaina visqué una forta recuperació al darrer terç del segle XX, en què la figura central fou Joan Blasco Ribera (1928-2018):

• Dirigí una primera escola de dolçainers i tabaleters sota la Junta Central Fallera de València als anys 60 (citat com a 1962 per fonts divulgatives; data a contrastar).
• Promogué l'Escola Provincial de Dolçaina d'Algemesí (octubre de 1975, segons fonts de colles) i, posteriorment, l'Escola Municipal de Dolçaina de València (1977, segons fonts de colles).
• Estandarditzà la forma i la tècnica de l'instrument i el fixà en Sol per fer-lo apte per a tocar en conjunt.
• Publicà el primer «Método de la dulzaina» —edició costejada per ell mateix— el 1978 (algunes fonts en daten una edició difosa el 1981).
• Organitzà els primers aplecs de dolçainers (entre 1978 i 1990).

A partir d'ací proliferaren escoles i colles de dolçainers i tabaleters per tot el territori.

Fonts secció 4:

• Colla l'Embolic — Història de la dolçaina valenciana: https://www.collalembolic.com/historia-de-la-dol%C3%A7aina-valenciana/
• el Cudol — La dolçaina a l'Edat Contemporània: https://elcudol.blogspot.com/2010/10/la-dolcaina-ledat-contemporania.html
• Revista Saó — Joan Blasco Ribera, mestre dolçainer (1928-2018; mètode 1978; estandardització en Sol; aplecs 1978-1990): https://revistasao.cat/joan-blasco-ribera-mestre-dolcainer/
• Cantigas de Santa María (datació c. 1270-1282) — Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Cantigas_de_Santa_Mar%C3%ADa
• Viquipèdia — Dolçaina: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dol%C3%A7aina

5. Tècnica interpretativa

• Embocadura i doble llengüeta: el so es produeix per la vibració de la doble canya, controlada amb llavis i pressió. La canya s'«educa»: si és massa dura, s'obrin/rebaixen les pales (ànima de canya per separar-les; navalla esmolada per aprimar-les).
• Digitació: les notes s'obtenen tapant/destapant els forats (7+1) combinat amb pressió d'aire i embocadura per ajustar afinació i passar al registre agut (vegeu §3).
• Respiració circular (contínua): bufar amb l'aire acumulat a les galtes mentre s'inspira pel nas, per sostindre el so sense talls. És tècnica pròpia de la família de doble canya i pràctica habitual entre dolçainers per a melodies llargues de carrer (descrita en l'ensenyament de l'instrument; per a una font etnomusicològica específica sobre la dolçaina valenciana, vegeu els mètodes de Richart i Ahuir).
• Ornamentació: el repertori tradicional valencià és ric en ornaments idiomàtics (mordents, floritures, notes de pas, glissandi d'embocadura) propis de l'estil dolçainer, sistematitzats en els mètodes pedagògics moderns.

Fonts secció 5:

• Colla la Canya — La dolçaina (cura i preparació de la canya): https://collalacanya.com/la-dolcaina/
• Memòries d'un tabaleter — cura i manteniment de la dolçaina (2): http://memoriesduntabaleter.blogspot.com/2017/09/sobre-la-cura-i-el-manteniment-de-la_26.html
• Impromptu Editores — Mètode de dolçaina (vol. 1, índex: respiració, embocadura): https://www.impromptueditores.com/upload/metode-de-dolcaina/metodededolcaina1.pdf

6. Construcció artesana i constructors

Materials: tradicionalment fustes locals dures —ginebre, boix, cirerer, garrofer—. Avui s'empren fustes tropicals dures (granadillo, palosanto, banús/èban, bubinga) i també models de resina/plàstic de qualitat sonora comparable. La canya (pipa) continua sent de canya natural (Arundo donax).

Fita moderna: el constructor Paco Bessó desenvolupà a partir de 2007 models de dolçaina en resina/plàstic, alternativa pràctica a la fusta, i ofereix catàleg de dolçaina, xirimita, dulzaina, gralla, tarota, dolçaina contralt i làmines de digitació.

Constructors i nissagues històriques (segons el relat de la Colla l'Embolic; dades de tradició a contrastar amb bibliografia acadèmica):

• Vicente Montoliu i Pedro Ramos (de Tales).
• Nissagues familiars: els Claverol de Catarroja, els Ramos i Montolius de Tales, els Boronat de Callosa d'En Sarrià.

(Aquests noms provenen de divulgació de colla; es marquen com a tradició / no verificat acadèmicament.)

Fonts secció 6:

• Viquipèdia — Dolçaina (materials; resina Paco Bessó 2007): https://ca.wikipedia.org/wiki/Dol%C3%A7aina
• Colla la Canya — La dolçaina (fustes i mesures): https://collalacanya.com/la-dolcaina/
• Paco Bessó Instruments: https://pacobesso.net/es/informacio/instrumentos/
• Colla l'Embolic — Història de la dolçaina valenciana (constructors i nissagues): https://www.collalembolic.com/historia-de-la-dol%C3%A7aina-valenciana/

7. Repertori i context d'ús

La dolçaina no camina sola: forma binomi inseparable amb el tabal(et) (tambor), i eixa parella —una que talla, l'altra que marca el pas— és la columna vertebral sonora de la festa valenciana, allà on hi haja gent al carrer. Àmbits:

• Cercaviles i passacarrers.
• Festes de Moros i Cristians: protagonista de les Entrades.
• Muixeranga: les danses i construccions humanes d'Algemesí s'acompanyen amb tabal i dolçaina, amb la tonada de la Muixeranga (d'autor desconegut), considerada himne extraoficial del País Valencià. La Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí (7-8 de setembre; muixerangues documentades a Algemesí des de 1724) fou inscrita per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 28 de novembre de 2011, en la 6a sessió del Comitè Intergovernamental reunit a Bali (resolt: data verificada, 28-XI-2011).
• Falles, Fogueres de Sant Joan, processons i festes patronals.

Repertori idiomàtic: peces de cercavila i ball tradicional (u i dos, jotes, fandangos, balls de plaça), tocates de Moros i Cristians, la Muixeranga, dianes i passos processonals. La pedagogia moderna n'ha fixat antologies (mètodes de Blasco, Ahuir i Richart).

Fonts secció 7:

• Viquipèdia — Dolçaina: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dol%C3%A7aina
• VilaWeb — La UNESCO declara la Muixeranga patrimoni de la Humanitat (28-XI-2011): https://www.vilaweb.cat/noticia/3955226/20111128/unesco-declara-muixeranga-patrimoni-humanitat.html
• Sapiens — La muixeranga d'Algemesí, Patrimoni de la Humanitat: https://www.sapiens.cat/noticies/la-muixeranga-d-algemesi-patrimoni-de-la-humanitat_11577_102.html
• Xirimiters de la Marina — Història de la dolçaina i el tabalet: https://xirimiters.es/pages/saber-historia

8. Pedagogia, mètodes i ensenyament reglat

La dolçaina ha passat de l'aprenentatge informal en colles a la integració en plans d'estudi oficials (grau elemental, professional i superior).

Mètodes de referència (cronologia):

• Joan Blasco Ribera — Método de la dulzaina (1978; reed. posteriors). Primer mètode imprès conegut; fixa l'instrument en Sol.
• Xavier Ahuir — mètodes d'ensenyament de la dolçaina (anys 80-90).
• Xavier Richart Peris — col·lecció Estudiant la dolçaina (a partir de 1992): primer mètode que integra l'aprenentatge de l'instrument amb el solfeig i el llenguatge musical segons pedagogia contemporània. Richart fou el primer professor a crear un currículum complet adaptat als requisits de conservatori.

Ensenyament reglat:

• El Conservatori Municipal d'Albaida és citat com el primer a oferir l'ensenyament reglat de la dolçaina; el conservatori va passar a grau mitjà arran d'un conveni Conselleria-Ajuntament aprovat cap a 2006. Hi exercí, entre altres, el dolçainer Joan Martínez i Martínez (de Bocairent).
• El grau superior de Dolçaina s'imparteix al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València (proves d'accés i titulació superior actives; la FVDiT en difon convocatòries).
• La Federació Valenciana de Dolçainers/res i Tabaleters/res (FVDiT) publica i coordina ensenyances professionals.

(Les dates exactes d'inici de cada nivell —Albaida i grau superior— no apareixen unificades en una sola font; es donen els fets verificats i s'eviten datacions concretes no confirmades.)

Fonts secció 8:

• Revista Caramella — Xavier Richart, ensenyant la dolçaina (Frechina; Estudiant la dolçaina, 1992): http://www.revistacaramella.cat/wp-content/uploads/2018/01/c11_frechina_afons.pdf · https://www.revistacaramella.cat/xavier-richart/
• Viquipèdia — Xavier Richart Peris: https://ca.wikipedia.org/wiki/Xavier_Richart_Peris
• Conservatori Professional Juan Cantó d'Alcoi — Dolçaina (continguts terminals): https://www.conservatorialcoi.com/ca/informacio-academica/ensenanza-profesional/continguts-terminals-per-assignatures/dolcaina/
• Conservatori d'Albaida — Dolçaina i tabal (prova d'admissió, PDF): https://www.albaida.es/sites/www.albaida.es/files/DOL%C3%87AINA%20I%20TABAL.pdf
• VilaWeb — Albaida tindrà un conservatori de grau mitjà (2006): https://www.vilaweb.cat/noticia/2087252/20061010/noticia.html
• FVDiT — Proves d'accés CSM Joaquín Rodrigo: https://www.xirimita.com/2021/05/proves-dacces-per-al-curs-2021-22-concervatori-superior-de-musica-joaquin-rodrigo-de-valeencia/
• FVDiT — Ensenyances professionals de Dolçaina: https://www.xirimita.com/ensenyances-profesionals-de-dolcaina/

9. Federació, intèrprets i discografia

Federació (resolt)

La Federació Valenciana de Dolçainers/res i Tabaleters/res (FVDiT) —web xirimita.com— és l'associació sense ànim de lucre que agrupa colles i milers de músics per a la preservació, difusió, ensenyament i estudi de la dolçaina i el tabal. Es constituí el 27 de setembre de 1997 a Muro de l'Alcoi, en una reunió d'una primera comissió integrada per representants de 18 associacions (resolt: data i lloc verificats; la fundació és de 1997, no 1989).

Intèrprets de referència (verificables)

• Joan Blasco Ribera (1928-2018): mestre dolçainer, normalitzador i pedagog (vegeu §4 i §8).
• Xavier Richart Peris: dolçainer, pedagog i autor de mètodes.
• Joan Martínez i Martínez (Bocairent): dolçainer i professor.
• Eduardo López-Chavarri i Marco (1870-1971): musicòleg valencià que ja recollí i transcrigué tabal i dolçaina en les seues publicacions (precedent de l'estudi acadèmic).

(Per a una discografia exhaustiva i contrastada caldria una recerca bibliogràfica específica en fonts musicològiques; no s'inventen títols ni segells aquí. Existeix discografia de la pròpia FVDiT, com el primer disc commemoratiu dels 20 anys.)

Fonts secció 9:

• FVDiT — web oficial: https://www.xirimita.com/
• Lluís Avellà i Reus — 19.1 FVDiT (constitució 27-IX-1997, Muro, 18 associacions): https://lluisavella.cat/?page_id=2659 · https://lluisavella.wordpress.com/.../10-3-federacio-valenciana-de-dolcainers-res-tabaleters-res-fvdit/
• MACMA — 20 anys de la Federació Valenciana de dolçainers i tabaleters: https://macma.org/cultura/altaveu-cultural/20-anys-federacio-valenciana-de-dolcainers-i-tabalaters
• Escola Música Grau — FVDiT: primer disc, 20 anys: https://escolamusicagrau.com/federacio-valenciana-de-dolcainers-i-tabaleters-primer-disc-20-anys/
• Revista Saó — Joan Blasco Ribera: https://revistasao.cat/joan-blasco-ribera-mestre-dolcainer/

Fonts

Nota metodològica (no inventar)

Punts ^{⚠︎ pendent} de la versió anterior, ara resolts amb font:

• Etimologia: «dolç-aina» és falsa etimologia popular; l'origen real és el francés antic/occità douçaine; Coromines explica donsaina per assimilació + influx de dansa (DECLC). Documentat al País Valencià des del s. XIV.
• Cantigas / s. XIII: documentats instruments de doble canya, però la identificació amb la dolçaina valenciana actual és imprecisa (antecessors de la família, no l'instrument modern).
• Tarota = Do/Re: imprecís; la tarota és un instrument germà català, no un simple sinònim tonal de la dolçaina.
• FVDiT: constituïda el 27 de setembre de 1997 a Muro de l'Alcoi (18 associacions). NO 1989.
• Muixeranga UNESCO: 28 de novembre de 2011 (Bali, 6a sessió). Muixerangues a Algemesí documentades des de 1724.
• Conservatoris: Albaida = primer ensenyament reglat de dolçaina; grau superior al CSM Joaquín Rodrigo de València (dates exactes d'inici no unificades en font única → no es daten).
• Joan Blasco: 1928-2018; Método de la dulzaina 1978; estandardització en Sol; aplecs 1978-1990. Mètodes posteriors: Ahuir; Richart, Estudiant la dolçaina (1992).

Punts que segueixen com a tradició / no verificat acadèmicament: datació «3000 aC Mesopotàmia» aplicada a la dolçaina concreta; relat «de la cort al poble» de webs de colla; nissagues de constructors (Claverol, Ramos/Montoliu, Boronat); mesures de Colla la Canya com a valors universals; data exacta de la primera escola de Joan Blasco (1962) i de les escoles d'Algemesí (1975) i València (1977), que provenen de fonts divulgatives de colla.

No s'ha inventat cap font ni cap dada. Quan una afirmació no tenia respatller documental sòlid, s'ha marcat o s'ha deixat fora.