Aprendre

Aprendre: cursos de flaviol, xirimita i tabalet

Material divulgatiu sobre com i on s'aprenen els instruments tradicionals valencians. No és una oferta comercial: no hi ha preus ni matrícules, sinó una explicació de l'ecosistema d'ensenyament i de la manera de progressar amb cada instrument.

Per què aprendre la dolçaina i el tabal

La dolçaina (també anomenada xirimita) i el tabal (o tabalet) formen la parella sonora de bona part de la festa valenciana: cercaviles, processons, danses, entrades de moros i cristians, despertaes i tot tipus d'actes populars. Aprendre-los no és només adquirir una tècnica musical, com qui aprén a tocar un instrument qualsevol: és entrar en una tradició viva que es transmet, sobretot, a través de les colles de dolçainers i tabaleters.

Durant generacions l'aprenentatge va ser oral, de mestre a aprenent, sense un sol mètode escrit de per mig. Això canvià a partir de l'últim terç del segle XX, quan apareixen els primers mètodes pedagògics i, amb ells, una xarxa creixent d'escoles de colla. Avui conviuen tres vies d'ensenyament:

• Escoles de les colles i escoles municipals: la porta d'entrada més habitual, arrelada al territori.
• La FVDiT (Federació Valenciana de Dolçainers/res i Tabaleters/res), creada el 1997, que agrupa el moviment i dóna suport a la formació (cursos, jornades d'escoles de música, partitures, aplecs). [Font 8, 9]
• L'ensenyament reglat: la dolçaina té itinerari oficial en ensenyances elementals, professionals i estudis superiors, fins al grau superior al Conservatori Superior de Música «Joaquín Rodrigo» de València. [Font 5, 6, 9]

1. La xirimita / dolçaina

Què és i com s'aprén

La dolçaina és un instrument de vent-fusta de canya doble (llengüeta doble), de digitació senzilla però d'emissió exigent. L'aprenentatge se centra en tres pilars:

• La digitació: dominar les posicions dels dits sobre els forats per afinar correctament dins la tessitura limitada de l'instrument.
• La respiració: sostenir la columna d'aire i, en un nivell avançat, la respiració contínua (o circular) per a no tallar el so en cercaviles llargues.
• La canya: l'aprenent ha de saber triar, ajustar i cuidar la canya (llengüeta doble), una part decisiva del so que sovint cada dolçainer treballa de manera artesanal.

Mètodes de referència

L'aparició de mètodes escrits va professionalitzar l'ensenyament:

• Joan Blasco va publicar el primer mètode de dolçaina, el Método de la dulzaina, el 1981 (segons la Viquipèdia; alguna font divulgativa el situa cap a 1978). Va contribuir a fixar la tècnica i l'afinació en Sol. [Font 6]
• Xavier Ahuir va publicar un Mètode de dolçaina cap a 1989. [Font 1]
• Xavier Richart, dins la col·lecció «Estudiant la dolçaina», va publicar el 1992 el volum Mètode i tècnica, avui el més emprat. La novetat va ser acompanyar l'instrument amb l'aprenentatge del llenguatge musical i el solfeig, seguint la pedagogia musical contemporània. [Font 2, 3]

Apunt històric: entre 1980 i 1989 Xavier Richart va dirigir l'Escola Municipal de Dolçaina i Tabalet d'Algemesí, on va introduir una millora pedagògica clau: separar l'ensenyament de la dolçaina i el del tabal, que abans impartia el mateix mestre. [Font 2]

Nivells i progressió

• Iniciació: postura, embocadura, primeres notes i digitació bàsica; sovint en paral·lel a nocions de solfeig.
• Intermedi: repertori tradicional de cercavila, control de l'aire i del fraseig.
• Avançat: respiració contínua, ornamentació, repertori ampli i, si es vol, salt a l'ensenyament reglat.

Ensenyament reglat

La dolçaina disposa d'itinerari oficial: ensenyances elementals → professionals → estudis superiors, fins al grau superior al CSM «Joaquín Rodrigo» de València, dins l'itinerari d'instruments de la música tradicional i popular. [Font 5, 6, 9]

Edat d'inici

Sol començar-se a edat escolar, coincidint amb l'inici dels estudis de llenguatge musical ^{⚠︎ pendent}.

Què cal i on

• Cal: una dolçaina (habitualment en Sol) i canyes (llengüetes dobles) de recanvi.
• On: escoles de les colles i escoles municipals, centres de formació vinculats a la FVDiT, conservatoris professionals i el CSM de València per al grau superior. [Font 5, 8, 9]

2. El tabalet / tabal

Què és i com s'aprén

El tabal és el tambor que acompanya la dolçaina i marca el pols de la cercavila, el rellotge del qual ningú es queixa. El seu paper és sobretot d'acompanyament rítmic: sosté i empeny la melodia de la dolçaina, sense la qual la festa perdria mig cos. S'aprén amb:

• Les baquetes: presa, colp i rebot per a obtenir un so net i constant.
• Els tocs: patrons rítmics tradicionals (acompanyaments de cercavila, danses, etc.) que es memoritzen i s'encadenen.
• La lectura rítmica: la pedagogia moderna hi incorpora solfeig rítmic, encara que bona part de la transmissió segueix sent pràctica i d'oïda dins la colla.

Cal recordar que, històricament, dolçaina i tabal els ensenyava el mateix mestre; la separació de tots dos ensenyaments és relativament recent (anys 80). [Font 2]

Nivells i progressió

• Iniciació: posició, colp bàsic i primers tocs d'acompanyament.
• Intermedi: repertori de tocs, coordinació amb la dolçaina i toc en moviment (cercavila).
• Avançat: precisió, dinàmica i conducció rítmica d'un grup.

Transmissió a les colles

La via natural d'aprenentatge del tabal és la colla: s'aprén tocant amb els altres, en assaig i al carrer. Moltes escoles de colla i centres FVDiT l'ofereixen junt amb la dolçaina. [Font 8, 9]

Què cal i on

• Cal: un tabal/tabalet i baquetes.
• On: escoles de les colles, escoles municipals i centres de formació de la FVDiT. [Font 8, 9]

3. El flaviol (flabiol)

Què és exactament

El flabiol (de vegades grafiat flaviol) és un instrument de vent-fusta de la família de les flautes de bisell (flautes de bec / fipple flute), d'uns 20-25 cm, amb un tub cilíndric i forats al davant i al darrere. Produeix un so potent, apte per a tocar a l'aire lliure. [Font 11, 13]

Relació amb la tradició valenciana vs catalana — important

El flabiol és, fonamentalment, un instrument de tradició catalana i balear. La seua zona geogràfica tradicional va «del sud de Catalunya fins al Rosselló (França), i de la Franja oriental d'Aragó fins a les Illes Balears». [Font 11] És un dels 12 instruments de la cobla: tota sardana s'obri amb un breu introit del flabiol, tancat per un únic colp de tamborí. [Font 3, 13]

Les fonts enciclopèdiques consultades (Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia) centren el flabiol exclusivament en Catalunya i les Balears i no esmenten el País Valencià ni cap ús valencià de l'instrument. [Font 11, 13, 14]

Conclusió, sense forçar el vincle: el flabiol no forma part del nucli de la tradició valenciana de dolçaina i tabal, que gira al voltant de la dolçaina (xirimita) i el tabalet. La seua presència al País Valencià és, com a molt, menor o discutida, i no consta en les fonts de referència consultades. ^{⚠︎ pendent} qualsevol ús local puntual del terme «flaviol» al País Valencià.

Nota: un resultat de cerca preliminar suggeria que al País Valencià el terme «flabiol» s'aplicaria a un instrument usat com a substitut de la dolçaina per a aprendre; en comprovar el text original de la font no s'ha confirmat aquesta afirmació (la font parla del flabiol de gralla com a eina per a aprendre la gralla, no la dolçaina, i en context català). Per tant no es dóna per bona. ^{⚠︎ pendent}

Com s'aprén (en la seua tradició pròpia)

El flabiol és un instrument de bisell que es toca amb una sola mà (habitualment l'esquerra) mentre l'altra mà percudeix el tamborí subjectat al colze: és la combinació històrica de flabiol i tamborí, un model europeu d'un sol músic que s'acompanya de tambor documentat ja al voltant del segle XIII. [Font 3, 11]

Nivells, què cal i on

• Progressió: domini de la digitació amb una mà i, alhora, coordinació amb el tamborí; repertori de cobla i sardana en el seu àmbit propi.
• Cal: un flabiol i un tamborí.
• Per als més menuts: tenim una Escola de xiquets del flaviol amb lliçons interactives per a conéixer l'instrument jugant.
• On: el seu ensenyament està lligat a l'àmbit català/balear (escoles de música tradicional, cobles, p. ex. escoles de ministrers). No forma part de l'oferta habitual de les colles de dolçaina i tabal valencianes. [Font 4, 11]

Fonts